Des de petits, hem tingut malalties. Refredats, la varicel·la... Res que no es pugui curar amb un medicament. Quan ens fem grans, poc a poc comencem a tenir malalties més greus... Molt més importants, i fins i tot decisives entre la vida i la mort....
Vaig deixar la feina al despatx i després vaig trucar a la meva mare.
-Què em podries anar a buscar als nens, avui mare?
-Un altre cop? Ostres filla ja es el tercer cop aquesta setmana...
-Esque aquesta setmana estem tenint molta feina al despatx. Ja m'agradaria a mi anar-los a buscar, però amb la feina que hi ha..
-Quan tu i els teus germans éreu petits...- La mare va començar a explicar una història, d'aquelles que les àvies sempre expliquen als nets. Desprès va callar un moment i va dir -Au va, acaba la feina ja aniré jo a buscar-los...- Vaig somriure i li vaig agrair. La mare va penjar i jo també. No volia que ella ho sabés, el que em passava de debò. Bé en realitat només havia d'anar a fer-me unes analítiques, però estava nerviosa. Qui sap el que t'hi pots trobar. A més, no volia que la mare es preocupés per ximpleries.
Tot va anar correctament, no hi va haver cap problema en fer-me les analítiques. Després vaig anar a casa. Vaig obrir la porta i tot estava en silenci.
-Els nens ja han marxat a l'escola.- Va dir la mare.
-Si, ja és l'hora. Per cert, gràcies per portar-los.
-No cal que em donis les gràcies, ja saps que m'agrada veure de tant en tant a la Elena i la Carla. El que em preocupa ets tu, filla, no sé que et passa últimament però estàs extranya... Ja saps que pots confiar en mi,no?
Vaig anar a la cuina, per tal de que no em veiés la cara, i després vaig contestar:
-Es clar, mare, quines ximpleries.. Ja t'ho he dit abans, hi ha molta feina al despatx i no vull retrassar-me massa.
-Si, suposo que serà això.. En tot cas haig de marxar, el teu pare m'espera per dinar, i deu estar a punt d'arribar.- Em va fer dos petons i va marxar.
AL CAP DE DOS DÍES
Estava fent els llits. Acabava de portar als nens a l'escola i quedava mitja hora per marxar a treballar. De sobte van trucar al telèfon. Trucaven de l'hospital.
-Sí?- Vaig dir a través del telèfon.
-Hola, truque'm de l'hospital. Hem sembla que haurà de repetir les proves que es va fer el dijous passat.
-Però que hi ha alguna cosa malament?- Vaig dir preocupada.
-Hem trobat alguna cosa que no quadra, haurà de venir a repetir-les. Aquesta tarda li va bé?
-Si, es clar, aquesta tarda estaré allà.- Vaig penjar preocupada. Per consolar-me em vaig dir a mi mateixa que no seria res...
Quan vaig sortir de l'hospital(ja m'havia fet les proves) anava pel carrer i em va començar a fer molt mal l'esquena, i acte seguit la panxa. Era un mal que no podia aguantar. No sabia ben bé el que em passava. Estava preocupada i vaig començar a pensar que potser em trovarien alguna cosa extranya en les analítiques. El millor va ser deixar de pensar i esperar a que arribèssin les proves.
AL CAP DE L'ENDEMÀ AL MATÍ
-I després que va passar?- Vaig dir-li a la Carla intrigada.
-Que va caure i tots vam riure...-Va dir ella mig rient.
La Carla és la meva filla petita. Té cinc anys, i l'Elena en té vuit. Abans de començar l'escola, al de matí, sempre m'expliquen històries que els hi passen a l'escola. Jo sempre estic atenta, però aquell dia era impossible. Quan les portés a l'escola, aniria al metge a recollir les analítiques. No sabia el que em dirien. Estava preocupada.
Vaig entrar a la consulta i la metgesa Sònia estava asseguda.
-Seu, va dir ella. - Vaig seure i la vaig mirar. Després li vaig dir que me digués els resultats de les proves, que estava amoïnada.
Ella es va posar una mica sèria. No han anat gaire bé. Hem trobat una taca a la panxa, tens càncer.-Va dir la metgesa tocant-me les mans per què em calmés.
-Que?!- Vaig dir jo.- Deu ser un error, potser us heu equibocat!
-Em temo que no, hem fet les proves dos cops i han tingut el mateix resultat.- S'em va parar el cor, no sabia que fer ni que dir. Vaig pensar en la Carla i l'Elena, en la mare, l'Ernest(el meu marit)... Em vaig posar a plorar.
-Gemma, va dir la metgesa, no et preocupis. A l'època en la que estem ara, hi ha molts curaments possibles.
Al cap d'uns minuts vaig sortir de la consulta. El primer que vaig fer en arribar a casa va ser explicar-li a l'Ernest. Ell va plorar, i no va dormir en tota la nit, ni jo tampoc. Al matí següent quan ens vam llevar ell estava ple d'energies i em va començar a animar. Li vam dir a la meva mare, al pare, al meu germà.. A tota la família excpete la Carla i l'Elena. Eren massa petites per saber-ho. Em vaig fer moltes quimioteràpies i tot semblava que anava a pitjor, quan un dia, de sobte, tot va millorar. Ja no em trobava malament, i al cap de poques setmanes, vaig saber que m'havia curat. Feia bots d'alegria. Vam anar a sopar a un restaurant i vam veure cava, i ho vam celebrar com mai. Les meves filles no entenien a que venia tanta gresca, però veient l'ambient familiar, elles tambè es van alegrar. Cada tres mesos em feia analítiques, per assegurar-me de que tot anés bé.
DOS ANYS DESPRÉS
En una analítica de les que em feia, va sortir una taca, un altre cop. Em va tornar a caure el món a sobre. Aquest cop, almenys, era millor, ja que era una mica experta. Però tot i així, no va servir de gaire. Per moltes quimioteràpies que em fes no va servir. Crec que no cal dir textualment el que va passar després, tots ja en ho imaginarem. El que sí he de dir, es el que va passar després. Al cap de tres anys, l'Ernest es va tornar a casar. L'Elena tot just havia fet 16 anys i cada tres de novembre em venia a visitar al cementiri. La Carla, quan va ser més gran tambè em venia a veure just aquest día.
Venien aqeust día, perquè va ser el dia que em van diagnosticar l'enfermetat per segon cop...
